Era cap a mitjan l'any 1957 que un petit grup d'associats de la que llavors era la ASOCIACIÓN NACIONAL DE PERITOS INDUSTRIALES - AGRUPACIÓN DE CATALUÑA BALEARES residents a Manresa, varen començar a tenir unes reunions informals per fer uns primers tempteigs amb la finalitat de fundar, a la nostra ciutat, el que ja començava a ésser una necessitat, una delegació local de la mencionada Associació Nacional.

Si a l'hora d'emprendre la fundació d'aquesta entitat, s'hagués tingut en compte les mínimes exigències de la lògica i el càlcul, és quasi segur que la Demarcació actual no existiria. No hi havia llistes de perits (per altra banda un nombre molt reduït a Manresa, en aquell temps), no disposava de local, ni de diners, ni de mitjans de difusió.

No obstant això, s'organitzà una reunió diguem ja en caràcter més oficial, si bé exploratòria, en els locals sindicals de l'època, moguda pel col.lega N'ERNEST SALA. Durant aquell estiu es portaren a cap algunes reunions entre els companys Casals Cardona, Pujade, Villalba, Guix i Puig en algun quiosc del passeig i, a l'hivern, al cafè de Sant Domènec.

En començar el Sr. Casals les gestions per aconseguir, de moment i en caràcter gratuït, un reduït local a la Cambra Oficial del Comerç i de la Indústria de la nostra ciutat, l'empresa comença a semblar viable. Es sol.licita, i és concedit, un crèdit de cinc mil pessetes reintegrables, de l'Associació de COL.LEGI, amb el qual es va obrir un compte corrent a una entitat local. No fou fins a l'any 1964 que ens varen autoassignar un lloguer simbòlic del local per un import de 1.500 pessetes anuals.

Sense disposar encara d'una seu espaiosa, es celebrà un acte fundacional en el local dels representants del comerç que presidí el nostre desaparegut consoci i degà de la professió, Sr. Prat Pons, que aleshores era alcalde de la ciutat. També hi assistí el Sr. Cabestany per l'Associació de Catalunya i Balears, a més dels citats en les reunions preliminars. Això era el dia 12 de gener de 1958.

Tots ells, constituïts en mesa, varen proposar i fou aprovada per unanimitat dels assistents, la primera Junta de la Delegació constituïda pels següents senyors:

President Ramon Casals Cardona

Vice-president Lluís Puig Vila-Masana

Secretari Juli Pujade Tomàs

Tresorer Josep M. Villalba Ezcay

Comptador Francesc Guix Massó

Bibliotecari Esteve Vila-Masana Riera

Vocal primer Ernest Sala Gelabert

Vocal segon Ignasi Algué Matamala

Vocal tercer Josep Herms Mateu

Vocal quart Miquel Muntaner Bosch

Avui, en el moment de plenitud del Col.legi de Manresa, és reconfortant de mirar enrera i jutjar la llarga marxa, plena de moments de pugna per assolir el que avui és un fet. Passaren molts anys fins que es va aconseguir que els perits industrials i posteriorment enginyers tècnics industrials fossin un col.legi professional; aquest sol fet sembla avui insignificant, però és real. El mateix va passar amb la consecució del dret de visat i la pugna amb els organismes oficials per l'admissió dels projectes de construcció de naus industrials fins a arribar a la Llei 12/86 de l'1 d'abril, actualment vigent, que regula les atribucions dels enginyers tècnics.

Des de la cinquantena de col.legiats i els 32 visats registrats a l'any 1960, als 484 col.legiats d'enguany i 4.043 visats registrats durant el darrer any 1996, hem passat, certament per molts afanys i conjunció d'esforços per part de les diferentes juntes de govern i d'un bon nombre de companys, alguns dels quals malauradament avui ja no hi són.

Investigacions practicades fan considerar probable que els orígens de la carrera d'enginyer a Espanya procedeixin de l'Antiga o Il.lustre Junta de Comerç de COL.LEGI, que fou la que va fundar a la nostra ciutat els ensenyaments tècnics d'aplicació a la indústria, i l'origen de la qual es remunta al segle XIII, quan per privilegi del rei Jaume I es va crear, el 13 de febrer de 1257, el Gran Consell Municipal.

A mesura que avança el temps el panorama social es fa més complex, amb canvis assenyalats en l'estructura de la societat medieval. Aquesta evolució s'enregistra a la indústria artesanal de Catalunya amb el seu notable desenvolupament de la cultura i la ciència. Per altra banda, es van consolidant els grans nuclis urbans base de l'aparició d'una nova classe social, la burgesa, que va engendrar el naixement i la continuïtat d'un comerç específic. Poc a poc la burgesia es va apropiar de la cultura, patrimoni abans gairebé exclusiu dels eclesiàstics, i va sentar altres formes professionals, de vegades antinobiliàries i antieclesiàstiques. Aquest canvi de vida buscava l'apologia de l'home pràctic i avisat, que s'espavilava amb el seu únic esforç a la ciutat, enfront de les figures del Sant de l'heroi, personatges de les obres de clerecia i de l'aristocràcia, respectivament.

La il.lustre Junta de Comerç del Principat de COL.LEGI, creada inicialment l'any 1692 i reformada el 1735 per reactivar l'economia catalana es va enriquir des de la seva fundació amb moltes donacions, gràcies i privilegis. Va ser des dels seus començaments fins a principi del segle XIX la protectora més decidida i entusiasta dels interessos de Catalunya. Va crear uns Centres d'Ensenyament Professional Obrer, l'objectiu dels era contribuir a la formació de determinats oficis industrials i artístics, de rel antiga a les poblacions on es van establir aquests estudis, sense que ningú no pogués imaginar que aquests centres havien de ser els precursors de la pròspera i extensa organització que avui dia té l'Ensenyament tècnic a tot Espanya

Els grans canvis polítics produïts per la Guerra de Successió i en especial la concentració de totes les universitats a Cervera v an desorganitzar profundament la vida cultural barcelonina.

De l'antic Convent de Sant Sebastià es va passar a l'edifici de la Casa de la Llotja, i llavors als soterranis de la Universitat Central de COL.LEGI per acabar ubicada a principis de segle XX a l'antiga fàbrica de Can Batlló (carrer Compte d'Urgell, 187, Universitat Industrial).

Els ensenyaments tècnics industrials, com acabem de veure, es produïen sense una tutel.la estatal, confiats exclusivament a la iniciativa particular i a un cert bon sentit col.lectiu que coordinava les necessitats de la producció amb els avenços pedagògics, fins que a mitjans del segle XIX (1850) va sorgir l'organisme adient que va dur a terme els ensenyaments d'enginyeria que precisava el país.

INICI DELS ESTUDIS D'ENGINYERIA TÈCNICA I INDUSTRIAL A ESPANYA*

En els primerísims anys del segle XIX van fer la seva aparició a Catalunya uns modestos centres d'ensenyament.

Posteriorment es va crear a Madrid, l'agost de 1824, el Reial Conservatori d'Arts, base oficial dels ensenyaments de mecànica, física, química i delineació que, amb algunes variacions en el pla, va anar actuant per espai de vint-i-cinc anys.

Des del Reial Decret de 4 de setembre de 1850, en l'exposició de motius del qual, adreçada pel Ministre de Foment d'aleshores, Manuel de Seijas Lozano, a la reina Isabel II, es podia llegir entre altres coses el que segueix:

"Ocupat el Govern, des de fa alguns anys, en l'organització general de la instrucció pública, per tal de posar-la en harmonia amb les necessitats del segle, no en podia oblidar un dels rams més interessants i el que més influència pot exercir en la prosperitat i la riquesa de la nostra pàtria. No n'hi havia prou amb donar impuls a l'ensenyament clàssic i millorar els estudis literaris o científics. Per completar l'obra era precís, entre altres establiments importants, crear escoles on els que es dediquen a les carreres industrials poguessin trobar tota la instrucció que han de necessitar per destacar en les arts o arribar a ser químics perfectes o mecànics hàbils. D'aquesta manera s'obriran nous camins a la joventut desitjosa d'ensenyament i se'ls apartarà de l'estudi de les facultats superiors, on avui dia aflueixen en nombre excessiu, es dedicaran a la ciència, d'aplicació, a propòsit de professions per a les quals cal cercar en les nacions estrangeres persones que sàpiguen exercir-les amb tot el ple coneixement que exigeixen".

Els canvis ocorreguts amb posterioritat a 1850 són tan abundants, contradictoris i, de vegades, il.lògics, que, si bé podem afirmar que tots els enginyers van néixer el mateix dia i que una amplitud en els estudis justificava la seva diferenciació, avui és molt difícil seguir la pista a les reformes successives des del punt de vista de l'ensenyament tècnic, sinó que cal seguir-la amb l'òptica del manteniment com sigui del classisme, posat de manifest des de molt aviat. Aquesta és una dada important per jutjar el conjunt de la qüestió.

El gran nombre d'escoles especials que a finals del segle XVIII i primers del XIX es van crear a la majoria dels països europeus, i la gran preocupació que s'hi va despertar en aquells temps en favor d'una formació professional industrial, van repercutir assenyaladament en la nostra regió on ja es venia cultivant per organismes locals.

D'aquí que, quan pel Ministeri de Comerç, Instrucció i Obres Públiques va ser publicada la importantíssima Llei sobre el pla d'estudis de 1845, immediatament es va registrar a la nostra ciutat l'enorme llacuna que s'hi contenia, la de ni esmentar tan sols els ensenyaments industrials. I va ser llavors que les nostres entitats i organismes locals van alçar llurs veus al govern nacional per evidenciar aquella enorme falta i per demanar-li que fos esmenada.

Aquesta és una explicació possible al fet que, als 5 anys de ser publicada aquesta llei, es promulgués pel mateix Ministeri el RD de 4 de setembre de 1850 pel qual es creaven les escoles industrials, veritable origen del nostre títol.

La carrera de perit industrial va ser, des dels seus començaments, de tipus superior amb semblança al llicenciat que llavors existia, i va continuar sent així durant molt de temps, ja que s'exigia el batxillerat o la mestria industrial per poder accedir a l'exàmen d'ingrés, donat el nivell dels seus qüestionaris i programes de les carreres d¡enginyeria que s'imparteixen en altres països més avançats que el nostre en educació i tecnologia.

(*) Extret del llibre "Un tomb de 150 anys d'Història" de J.M. De la Poza.